La setmana passada el Ministerio de Educación y Ciencia va publicar un informe sobre la distribució d'oferta i demanda en la matriculació de les universitats públiques i privades.
Una de les primeres conclusions d'aquest informe és la no cobertura de totes les places ofertades. I de sobte, torna a sorgir el debat de tancar o no determinades facultats per no cobrir un mínim ratio d'alumnat.(Aquest argument, malauradament, s'utilitza en altres ensenyaments).
Per què parlar ara d'aquest tema? En els darrers mesos, s'han anat publicant estudis, notícies, editorials, enquestes i de més recursos informatius entorn el debat de la "utilitat" i "eficàcia" i "eficiència" de la Universitat.
Per una part, es treu el tema de la "rendibilitat de realitzar una llicenciatura". És a dir, serveix de res tenir estudis universitaris? La comparativa de retribucions salarials dels llicenciats i els no llicenciats és un dels primers arguments que s'utilitzen per desanimar als futurs i futures estudiants universitàries. Un exemple paradigmàtic és la vinguda i instal·lació en el nostre vocabulari del "mileurista". Entès, de manera general, com una persona assalariada amb alt nivell formatiu, precarietat laboral i un sou no superior als mil euros. Això, podria entendre's com un dels primers passos de la "degradació social de la universalització de la Universitat".
Per altra, la farragosa estructura de la Universitat. Aquesta estructura hereva d'altres èpoques i dinàmiques porta a una molt poca voluntat de flexibilitat horària, de programes i de formació continuada i no presencial. Això, incapacita a molts i moltes potencials estudiants universitaris. Això, provoca que determinats col·lectius de la població no hi tinguin accés.
Finalment (per ara i en aquest post) l'atracció de la Universitat per part de futurs estudiants. La relació de la Universitat i el món real està cada cop més malmesa. El seu estatus entre determinats contexts ha decaigut estrepitosament. Conseqüències directes: desmotivacions familiars de cara a futurs estudiants. Ara per ara, l'ascensor social està gairebé aturat. Els estudis universitaris no són garant de tenir plaça en l'ascensor, això desmotiva a famílies i estudiants per a realitzar l'esforç d'anar a la Universitat.
La contra a aquests arguments i a la ja instal·lada sensació de degradació social de la Universitat és estudiar i donar a conèixer a tota la societat (més enllà dels mitjans de comunicació de masses i de les elits socials i polítiques) les conseqüències de tenir una base universitària cada cop menor. No només en l'estructura productiva sinó també en l'estructura social i política del país.
Més que mai, les persones hem de comptar amb totes les habilitats i recursos cognitius al nostre abast. L'analfabetisme ja va més enllà de no saber llegir i escriure.Més que mai, el coneixement és un actiu. Més que mai, no ens podem permetre el luxe de no tenir una Universitat pública i de qualitat.
Una de les primeres conclusions d'aquest informe és la no cobertura de totes les places ofertades. I de sobte, torna a sorgir el debat de tancar o no determinades facultats per no cobrir un mínim ratio d'alumnat.(Aquest argument, malauradament, s'utilitza en altres ensenyaments).
Per què parlar ara d'aquest tema? En els darrers mesos, s'han anat publicant estudis, notícies, editorials, enquestes i de més recursos informatius entorn el debat de la "utilitat" i "eficàcia" i "eficiència" de la Universitat.
Per una part, es treu el tema de la "rendibilitat de realitzar una llicenciatura". És a dir, serveix de res tenir estudis universitaris? La comparativa de retribucions salarials dels llicenciats i els no llicenciats és un dels primers arguments que s'utilitzen per desanimar als futurs i futures estudiants universitàries. Un exemple paradigmàtic és la vinguda i instal·lació en el nostre vocabulari del "mileurista". Entès, de manera general, com una persona assalariada amb alt nivell formatiu, precarietat laboral i un sou no superior als mil euros. Això, podria entendre's com un dels primers passos de la "degradació social de la universalització de la Universitat".
Per altra, la farragosa estructura de la Universitat. Aquesta estructura hereva d'altres èpoques i dinàmiques porta a una molt poca voluntat de flexibilitat horària, de programes i de formació continuada i no presencial. Això, incapacita a molts i moltes potencials estudiants universitaris. Això, provoca que determinats col·lectius de la població no hi tinguin accés.
Finalment (per ara i en aquest post) l'atracció de la Universitat per part de futurs estudiants. La relació de la Universitat i el món real està cada cop més malmesa. El seu estatus entre determinats contexts ha decaigut estrepitosament. Conseqüències directes: desmotivacions familiars de cara a futurs estudiants. Ara per ara, l'ascensor social està gairebé aturat. Els estudis universitaris no són garant de tenir plaça en l'ascensor, això desmotiva a famílies i estudiants per a realitzar l'esforç d'anar a la Universitat.
La contra a aquests arguments i a la ja instal·lada sensació de degradació social de la Universitat és estudiar i donar a conèixer a tota la societat (més enllà dels mitjans de comunicació de masses i de les elits socials i polítiques) les conseqüències de tenir una base universitària cada cop menor. No només en l'estructura productiva sinó també en l'estructura social i política del país.
Més que mai, les persones hem de comptar amb totes les habilitats i recursos cognitius al nostre abast. L'analfabetisme ja va més enllà de no saber llegir i escriure.Més que mai, el coneixement és un actiu. Més que mai, no ens podem permetre el luxe de no tenir una Universitat pública i de qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada