Les joves de Casablanca

Aquest és un post de recomanació d'una exposició que acaba la seva presentació aquest divendres.

Durant aquesta setmana a l'auditori del Casal de Casablanca s'exposa el resultat del taller de relats de vida de les joves de Casablanca. El resultat han estat unes obres plàstiques on reflecteixen les seves reaccions i punts de vista davant la imatge de la dona en el seu entorn social més pròxim (amics, familiars, companys i superiors de feina...) i en els mitjans de comunicació (en concret, les revistes "femenines" i de moda).

Aquesta exposició és altament recomanable no només pel conjunt de les obres sinó també pel funcionament del taller i pel resultat (un grup de dones joves de procedències i interessos diversos que volen continuar treballant, debatent i visibilitzant els estereotips que cenyeixen a les dones en el seu dia a dia).

Des d'aquest bloc animo a exportar aquest taller a altres barris de la ciutat i, perquè no a altres ciutats. El resultat val la pena.

En el centenari del naixement de Simone Weil

Avui a les 17.30h a Can Jordana es va fer un acte homenatge a Simone Weil. Amb la conducció de la professora Rosa Rius, vam recórrer la vida i obra de Simone. Per aquelles i aquells que no conegueu a aquesta dona us animo fervorosament a que us hi apropeu (no decebrà ni la seva lectura ni les seves experiències vitals).

Aquí no diré res de la Simone, només que ella i Hannah Arendt són les meves pensadores de capçalera, tot un referent d'acció política i respecte per la raça humana (com va dir una de les assistents a l'acte).

El que si esmentaré serà la sessió de lectura pública que vam compartir totes les assistents a la jornada (totes les assistents érem dones). De fet, pensava que aquesta jornada seria difícil per quelcom que no hagués llegit mai a Weil (com va reconèixer Rius, la lectura de Weil no és lleugera) i poder no arribaríem al centre de la seva obra. Però afortunadament em vaig equivocar. Quan va començar la lectura de fragments de la seva obra (que llegien diferents assistents a l'acte) moltes de nosaltres assentíem i ens emocionàvem. Però el millor baròmetre fou el torn obert de paraula. Sorprenia com dones que no s'havien apropat mai al pensament de Simone Weil compartien les paraules de la seva obra i admiraven les decisions i accions d'aquesta dona (en especial la seva vida a la fàbrica i els seus escrits sobre la guerra).

L'atenció (l'attendre) com la facultat humana més important en el coneixement de la veritat, va ser un dels conceptes que més va calar i que des d'aquesta nota voldria mencionar. Simone reivindicava (o així ho vam entendre) la concentració o la dedicació concentrada als diferents assumptes. Més enllà d'un determinat període de temps perdem la concentració i per tant l'interès, l'atenció. Aplicat a la nostra vida diària i més enllà de les excepcions podem aplicar aquest concepte com un argument més en contra de la cultura del presencialisme, del fer hores per fer-les.

En fi, de Simone podem aprendre molt, però el que destacaria i el que segueix i m'anima a tenir-la com a referent és la seva concepció de llibertat, de cerca de la veritat, d'aprenentatge continu, la seva acció i pensament polítics i com no, el seu amor cap a l'ésser humà.

No volia acabar sense agrair la iniciativa d'aquest homenatge, sense agrair la participació i assistència activa de totes les dones que hi van ser-hi, que es van animar a participar i a reflexionar sobre el pensament i la vida de Simone Weil. Moltes gràcies i a continuar (queden moltes grans pensadores per a llegir i compartir)!

La importància del diàleg

Aquest divendres he assistit a dues xerrades que es realitzaven a Sant Boi. Dones i crisi realitzada per l'associació EMI i la Batalla de l'Ebre convocada per Òmnium.

Tot i que puguin semblar (i ho són) de temàtiques radicalment diferents, tingueren un punt en comú: la importància de l'intercanvi i col·laboració entre les persones.

La xerrada d'EMI es va convertir de manera automàtica en una taula de treball de les dones que haviem assistit. De mica en mica vam parlar sobre com veiem la situació econòmica actual, de quines eren les causes i del per què les dones estaven en una clara i objectiva pitjor situació. Un cop feta la diagnosi vam començar en treballar sobre de quina manera enfrontar la situació des del nostre dia a dia. Un primer pas consensuat va ser el de la pròpia percepció. El primer que calia fer era veure el nostre got (les nostres perspectives laborals) mig ple. Després veure de quina manera podem millorar la nostra situació econòmica i laboral (com cercar feina, de quina manera afrontar la cerca de feina...) i finalment vam dissenyar un primer esquema de cursos de formació que podien ser d'utilitat a les membres i usuàries de l'associació EMI.

En general, va ser una taula de treball força enriquidora. Potser l'èxit radicava en la configuració de la mateixa (dones de diferents sectors i diferents experiències vitals i professionals), però sobretot perquè vam acceptar la posició de sortida però de seguida vam veure necessari afrontar-ho i intentar trobar maneres de sortir-ne amb les menys ferides possibles.

A les 20h a Cal Sílio en Ramon Codina presentava la sessió prèvia a la sortida als Escenaris de la Batalla de l'Ebre. La sala era plena, abans de començar la presentació de l'itinerari de la sortida del diumenge ens va introduir en el món de recerca i recuperació de la memòria històrica. El que ens va animar i sobtar a tots els assistents va ser la importància que li va donar al nostre paper individual en la recuperació de la memòria històrica. Recuperació que va més enllà de relats i fets històrics, recuperació que ha de començar per la vindicació de la transmissió oral. S'ha de recuperar el costum de la tradició oral, el parlar entre pares,mares, avis, àvies i fills. S'ha de parlar de les anècdotes familiars, dels hàbits, dels menjars, de les excursions, de les festes. Recuperar el valor de la transmissió oral és la única manera de no oblidar com vivíem, és la única manera de dignificar a la nostra gent gran.

p.s No volia acabar aquest post personal sense agrair a la Doris Soria (conductora de la xerrada dones i crisi i representant de l'associació EMI) i al Ramon Codina per aquestes dues xerrades i per animar-nos a implicar-nos.

Més drets, menys crisi

Des de l’inici de la revolució industrial, àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat. Aquesta incorporació no les eximí de continuar sent responsables del treball de cura de les persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques. Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar l’aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals.

D’aquesta experiència Catalunya no quedà al marge, n’és un exemple la vaga que 3.500 treballadores dels sector tèxtil d’Igualada van fer l’any 1881 en demanda de millores en les condicions laborals.

En el 2009 continuem necessitant reivindicant millores en les condicions de treball, ara, més que mai necessitem reivindicar més drets socials i laborals per tal que no siguem les de sempre, les víctimes de la crisi econòmica.

Com és ben sabut, la crisi econòmica té un efecte directe en les persones. Una de les conseqüències més directes de la crisi és la regulació de treballadores i treballadors que fan les empreses. En aquests processos de “reajustament de plantilles” sovint apareix el criteri de conservació del treball per als homes. D’aquesta manera, i basant-se en un model caducat com és el de l’home com a sustentador principal de la llar, algunes empreses atorguen prioritat als homes en la conservació dels llocs de treball.

L’Estat tampoc queda al marge d’aquests processos, veu com disminueixen els seus ingressos i es veu abocat a reduir despeses. Sovint, l’àmbit de despesa que surt més malparat és el dels recursos que destina a polítiques socials. Un exemple d’aquest fet el trobem en la negació de l’Estat de fer front a les despeses que genera la Llei de la dependència, fent recaure gran part d’aquest pes a les comunitats autònomes. Cal recordar que són principalment les dones les que s’ocupen de la cura de les persones dependents i, en aquest sentit, són les més perjudicades per aquesta manca d’ajudes que la llei promet però que no es fan efectives.

L’ocupació de les dones sol donar-se de forma fragmentada, és a dir, que treballen durant períodes de temps curts que van compaginant amb la seva vida personal. La proporció de dones que treballen a jornada parcial és molt més elevada que en el cas dels homes. Tots aquests factors provoquen que quan les dones perden el seu lloc de treball, els subsidis d’atur que perceben siguin menors o bé no hi tinguin dret perquè no compleixin els requisits. Això fa les dones més vulnerables en les èpoques de crisi econòmica. Aquesta situació provoca un increment dels contractes laborals en precari, a temps parcial o directament irregulars, ja que les dones estan disposades a acceptar tot tipus de feines, qualificades o no, com a compliment de la renda familiar.

En aquest entorn i davant d’aquesta realitat, sorgeix amb urgència la necessitat que s’impulsin les polítiques necessàries per tal de garantir que les dones siguin presents en el mercat de treball remunerat sense discriminació ni horitzontal ni vertical, en igualtat de tracte i d’oportunitats. És per això que cal posar especial èmfasi en les mesures i en les actuacions concretes que es recullen en el Pla de polítiques de dones del govern de la Generalitat de Catalunya 2008-2011, concretament les actuacions compreses en l’eix 4,sobre reorganització dels treballs i noves polítiques dels temps, amb els següents objectius:

* Fomentar la superació del desequilibri entre dones i homes en el mercat laboral.

*Potenciar el diàleg social i la negociació col·lectiva com a instrument adequat especialment per assolir la igualtat d’oportunitats en el món del treball remunerat.

*Sensibilitzar el teixit empresarial sobre la discriminació horitzontal i vertical:

- Millorant els incentius per a la contractació de dones, i especialment en les franges d’edat amb majors dificultats.

- Modificant la contractació a temps parcial, millorant els drets i deures dels treballadores i les treballadores, així com les garanties i drets de seguretat social.

* Incentivar les empreses que en aplicació dels plans d’igualtat millorin les bretxes salarials i les manques d’equitat externa en matèria retributiva.

*Aplicar bonificacions en la cotització a la seguretat social a les empreses que en aplicació dels esmentats plans promoguin les carreres professionals de les dones pel seu accés a càrrecs de responsabilitat.

*Millorar l’accés a les prestacions i subsidis d’atur de les persones contractades a temps parcial, millorant les prestacions mínimes i subjectant-les a imports progressius, per càrregues familiars i carències de rendes.

*Promoure programes formatius específics per a dones expulsades de determinats sectors econòmics, realitzant cursos en el territori amb ajut de les xarxes municipals i comarcals.

*Garantir que el personal dels serveis públics d’ocupació incorporin la perspectiva de gènere en el desplegament de les polítiques actives.

* Garantir la igualtat retributiva de dones i homes.

* Promoure la presència de les dones en els sectors on estan subrepresentades.

* Fomentar el desenvolupament de projectes empresarials per part de dones emprenedores i de la carrera professional de les directives.

* Promoure la realització de programes de formació específica sobre la internacionalització del comerç.

* Fer visible la producció artesanal de les dones i donar-hi suport.

*Garantir els drets laborals de les dones en situacions específiques.

*Millorar la situació de col·lectius de dones que estan en règims especials de la Seguretat Social.

És per tot això que les dones i els homes d’Esquerra volem fer que aquest 8 de març, enllaçant-ho amb els orígens obrers i laborals que van propiciar la commemoració del Dia Internacional de les Dones, exigim MENYS CRISI I MÉS DRETS, per tal que no paguem la crisi LES de sempre.

Els Gaudí i Obama

Davant els EROs que s'anuncien en la nostra comarca, davant les guerres en l'agenda (com també aquelles oblidades però vives) i les polítiques exteriors pitjor dissenyades, aquests dies se'm presentaren 2 llums d'esperança, o si més no, d'il·lusió.

La gala del cinema català i la sessió d'investidura d'Obama.

Ahir a la nit vaig donar una oportunitat de 30 minuts a la gala dels premis Gaudí... De seguida m'hi vaig enganxar, bona actuació de Clara Segura, un ritme considerable de lliurament de guardons, encertat guió, però sobretot, impressions i emocions que em sorgiren de la gala: 1. tenim un grapat de bons professionals en la indústria del cinema; 2. es pot fer una bona gala de lliurament de premis sense caure en l'encarcarament habitual; 3. els i les representants polítics poden tenir un segon plànol en una gala d'aquestes característiques, fins i tot, poden ser caricaturitzats al llarg de la mateixa i en especial 4. un sentiment d'orgull de ser catalana i que la feina sempre té un resultat. (des d'aquí, transmeto la meva enhorabona a en Joel Joan)

El premi d'honor d'una gala de cinema sempre és emotiu, ja sigui pel que implica com per qui sol recollir aquest tipus de guardons. En el cas dels Gaudí, aquest guardó d'honor fou dirigit a Jaime Camino, d'ell només dir que El llarg hivern fou una de les primeres pel·lícules que vaig veure que em va fer emocionar .

I ara, mentre escric aquestes línies, observo l'espectacle de la sessió d'investidura. Cert que Obama és resultat de les circumstàncies, conseqüència dels seus predecessors polítics, però també és cert que ha originat un cert canvi respecte a la imatge exterior que projecta els Estats Units.

La seva campanya electoral aprofità tots els recursos que tenia a mà. Els discursos polítics d'Obama begueren de tots els seus publicitats referents. Però tot i això, no treiem mèrits i donem-l'hi els 100 dies de gràcia.

Mentrestant, gaudim del petit alè d'esperança que ens arriba des de l'oest...


A més, què pot sortir malament si l'Aretha canta?